L’estatut de la il·lusió, l’estatut de la supeditació. Jornada de reflexió.

El 30 de setembre vaig tenir l’honor de viure en primera persona l’aprovació d’un estatut ambició i que il·lusionava a la ciutadania. No eren pocs els ciutadans i ciutadanes a Olost, a Vic, i a d’altres poblacions que m’aturaven i em felicitaven. Els catalans estaven orgullosos dels seus polítics, havíem arribat a un acord molt bo pe Catalunya. Un acord segellat amb el cant dels Segadors per part de tots els diputats i diputades catalans. Va ser una jornada de gran dignitat nacional. I les perspectives de millora eren molt grans.

Però a l’arribar a Madrid, el PSC va canviar de bàndol i CiU va abandonar el país pels interessos de partit. Tot va acabar amb el famós pacte Mas-ZP, legitimant el ribot de Guerra. L’estatut de la supeditació va substituir el de la il·lusió.

Avui és dia de reflexió. He estat pensant, he recordat totes aquests dies, aquests mesos. Recordo perfectament com insignes militants de CiU em van dir “no afluixeu”. No sé què deuen pensar ara, que nosaltres no hem afluixat i d’altres han cedit absolutament.

És una llàstima haver dilapidat aquesta oportunitat única per fer un salt com a país, com a nació occidental i en reforçar l’estat del benestar i obrir la nostra economia al món.

Reflexiono i em trobo un punt d’amargor en veure la sociovergència existent (no cal que governin junts les institucions!) que conforma la nostra classe dirigent política, econòmica.

Espero que demà sigui un gran dia per Catalunya i una jornada de dol per la sociovergència imperant.[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.